Divendres 16.30 a la Favela. Només falta recollir-ne un que venia corrent. Temps de comprar subministraments i retrobar-nos tots per sortir camà de la Vall d’Ordesa.
Som 7 en dos cotxes: Laia, Daniel, Loren, DÃdac, Juan Carlos, Malcolm i Pere-David.
Despès d’una benvinguda per part de la senyora natura en tot el seu esplendor on va arribar a semblar que el vent aixecaria els cotxes per fer-nos fora d’un cop de mà , l’escalfor de l’Alberge NerÃn amb l’amabilitat del seu patró ens va reconfortar amb bones viandes y un grup, on per primer cop s’asseien tots junts al voltant d’una taula. Bones vibracions!
A les 7.30 de dissabte ja està vem tots esmorzant amb bona cara i més que un altre dubte sobre si la poderosa natura ens deixaria trobar el Mont Perdut. El camà cap al Cuello de Arenas va ser un passeig per absorbir en 20 minuts 1000m de desnivell, gran jugada estratègica per part del Sitges.
Últims preparatius i arrenca una carrera entre la boira, que no ens deixa veure res del paradÃs per el que ens estem passejant. En horeta i tres quarts estem a Góritz. A cap de nosaltres ens fa por començar a pujar i a veure què n’opina la senyora natura.
La pujada entre una boira espessa i humida es fa lenta però progressiva. Sota els peus es dedueixen grans pedregars que en alguns punts ens obliguen a utilitzar les quatre grapes per assolit un punt més segur.
Amb l’altÃmetre com boig per culpa de la pressió atmosfèrica, de sobte i sense esperar-ho encara, s’obre una finestra entre la boira i 50 metres més avall apareix la imatge del Lago Helado. Ja sols falten els últims i durÃssims 400m fins al cim.
El cim s’inclina sobre els nostres caps deixant-nos a la vista un coll no gens fà cil d’assolir. Les condicions climatològiques al exposar-nos a la cara nord, canvien i ens posen a prova, un cop més, amb un vent; fred, fort i prim que ens deixa glaçats ens pocs minuts. Cadascú llita les adversitats com pot, però l’esperit de grup i equip, no desapareix en cap moment.
Quan al coll, amb un fred que pelava, ens vam adonar que està vem a tir de pedra del cim, a tots ens van desaparèixer el casament, i vam pujar com si estiguéssim més frescos que un enciam.
La veritat es que no vam veure res o quasi res del paisatge que acabà vem de creuar, però la satisfacció de compartir la birra i el menjar amb els teus, amb el teu equip, en un lloc tant privilegiat i exclusiu com el Cim del Monte Perdido és un d’aquells moments catalogables com cinc estrelles.
Animalet de Liam júnior ben protegit entre les roques i gran foto de la Secció de Muntanya del Rugby Club Sitges al cim.
La baixada va canviar per complet. El vent va anar afluixant i la boira, semblava que ens donava una mica de peixet, per que no fos dit que no era una bona amfitriona. Vam descobrir aquells pedregars que de pujada ni tant sols havÃem vist. Semblava que la muntanya s’hagués partit en dos i hagués caigut com si d’un bloc de gel es trenqués en un glaciar com el Perito Moreno.
Despès d’un camà que ara que el vèiem se’ns va fer més llarg del que podÃem recordar, vam arribar a Góritz. Quasi un parell d’hores de descans, menjar i un parell de cerveses que van tindre gust a victòria per objectiu assolit.
De Góritz al Cuello de Arenas, la natura ens va regalar unes imatges que no ens havia deixat veure quan vam arribar però que ara oferia amb tot el seu esplendor. La Vall dels Dinosaures.
Dissabte a la nit una vetllada sota la lluna que no oblidarem mai.
RUGBY CLUB SITGES – Secció de Muntanya - 11/8/2014
PICA!!!.
Quina enveja!! Pica!!!
Los pelos de punta. PICA!!!!!!!